viernes, 5 de mayo de 2017

En el Palau Güell no todo lo que brilla es de Gaudí


En el Palau Güell no todo lo que brilla es de Gaudí

Gran parte de su decoración es obra de Camil Oliveras que fue arrancada de otro edificio de la calle Portaferrissa, según un estudio



El comedor principal del Palau Güell con una de las chimeneas de Camil Oliveras que hizo para el Palacio Fonollar.
El comedor principal del Palau Güell con una de las chimeneas de Camil Oliveras que hizo para el Palacio Fonollar. MARCEL.LÍ SÁENZ

Que el arquitecto Antoni Gaudí fue el rey de la fusión, el reciclaje y el collage,incorporando en sus obras elementos dispares y de diferentes procedencias, es conocido por todos. Lo que no se sabe es hasta qué punto pudo llegar a serlo. En el caso concreto del Palau Güell, una de las primeras obras que el mecenas Eusebi Güell le encargó en 1885 y que le catapultó a la gloria después de abrir sus puertas en 1890, pasa por incluir gran parte de la decoración original de una vivienda anterior, el Palau Fonollar, que Güell había encargado a otro arquitecto Camil Oliveras y que tras un largo proceso judicial, el rico empresario tuvo que abandonar tras ser desahuciado, después de un pleito de más de diez años en el que se le acusaba de moobing inmobiliario.
Pero Güell no se fue sin más y antes de marchar (en un plazo de diez días que le fijó la justicia) arrancó toda la decoración que pudo: suelos, revestimientos de paredes, vidrieras, chimeneas y otros elementos decorativos, incluso piezas para el baño, además de llevarse los muebles, que viajaron de la calle de Portaferrisa a la de Nou de la Rambla; una historia increíble y “rocambolesca” que el historiador y crítico del arte Josep Casamartina ha dado a conocer tras la publicación de un pequeño (pero importantísimo) libro: Un palau dins d'un altre. De Portaferrissa a Nou de la Rambla, que ha editado la Diputación de Barcelona, propietaria del edificio, desde 1945.


La chimenea con el plafón de Alexandre de Riquer realizada por Olivares para Fonollar, hoy en el Palau Güell.
La chimenea con el plafón de Alexandre de Riquer realizada por Olivares para Fonollar, hoy en el Palau Güell. 


Dos desahucios
“Todo comenzó en 2010 cuando realizaba el plan museológico del Palau y me percaté que había una serie de elementos que no cuadraban con la forma de hacer de Gaudí; unas piezas recargadas que parecían añadidos. Lo que pasa es que consiguió integrar todos los elementos de una forma magistral. Tanto que ha pasado desapercibido durante más de un siglo sin que nadie lo haya puesto en evidencia”, asegura este historiador del arte y crítico que publicó en 2011 un avance de su estudio en Quadern,coincidiendo con la reapertura al público del edificio, después de nueve años de restauración. Una hipótesis que se ha acabado corroborando tras localizar la documentación del archivo Oliveras o recabar datos del Arxiu Nacional de Catalunya o el Registro de la Propiedad.
La visita de este impresionante palacio bajo esta nueva perspectiva hace que se entienda mejor el aspecto medieval de su interior que proviene, sin duda, de la incorporación de elementos ajenos a la mano de Gaudí. Desde lámparas, revestimientos de las paredes y techos de madera, chimeneas, sobre todo las más ornamentadas, como la del comedor o la instalada en la sala de confianza de los dormitorios que incluye un plafón pintado sobre mármol de Alexandre de Riquer firmado y datado en 1883 una fecha en la que el Palau Güell no se había ni comenzado. Contrastan con las seis chimeneas más modernas y austeras que hizo Gaudí, todas variaciones de un mismo modelo. También vidrieras, como una instalada en la sala contigua al comedor que reproduce solo la mitad de una escena de un cuadro de Manuel Ferran.
Todo comenzó cuando Eusebi Güell quiso comprar el palacio contiguo al de su suegro, el ahora tristemente famoso, Antonio López que vivía en el Palau Moja, pero su dueño Ignasi Maria Despujol, marqués de Palmerola y conde de Fonollar, lo tenía alquilado a la familia joyeros Masriera que se opusieron haciendo valer que tenían derecho si el edificio se vendía. Güell, que sin duda estaba acostumbrado a conseguir lo que quería, no lo tuvo en cuenta y trató con el dueño, comenzando un litigio de diez años. En 1880 fueron desahuciados los inquilinos, momento en que Güell comenzó las obras de acondicionamiento de su vivienda que le encargó a Oliveras. Pero los Masriera no aflojaron y siguieron pleiteando elevando su queja al Supremo que les acabó dando la razón, tres años después, desalojando esta vez a Güell con su prolija familia y todos los elementos de decoración que había instalado en su temporal casa de Portaferrisa.


EL PRIMER 'TRENCADÍS'

Isabel López Bru en el Palacio Fonollar, junto al arrimadero que luego se trasladó a Nou de la Rambla.
Isabel López Bru en el Palacio Fonollar, junto al arrimadero que luego se trasladó a Nou de la Rambla.

El revestimiento de las chimeneas de la azotea, elaborado con el primer trencadís creado por Gaudí y que luego repetirá en el resto de sus construcciones, lo hizo con las baldosas adquiridas en la fábrica de Pujol i Bausis para Fonollar y que luego arrancó. Muchas de ellas —las que no se rompieron— se reaprovecharon en baños y lavamanos del segundo palacio.
Que son las mismas baldosas en los dos palacios lo demuestra una foto de Isabel López Bru, esposa de Güell, que aparece junto a un arrimadero que, por su altura, delata que no se trata del palacio de Nou de la Rambla.

sábado, 11 de marzo de 2017

Los Güell ganan el 'derecho de tierra' sobre una finca de Sant Gervasi

Los nobles herederos de Eusebi Güell recuperan un privilegio medieval en un juzgado de Barcelona


El Español  IGNASI JORRO 

Eusebi Güell, empresario y financiero del Parque Güell (d) y la Colonia Güell / CG
La familia Güell ha ganado el derecho a la tierra de una finca en la zona alta de Barcelona. La icónica estirpe, heredera de Eusebi Güell y sus fincas modernistas convertidas en monumentos, como el Park Güell o la Colonia Güell, ha recuperado un privilegio medieval en un juzgado local. La sentencia establece que la saga tiene el dominio directo de una gran finca situada en el Paseo de Sant Gervasi, una de las zonas más acaudaladas de la Ciudad Condal.
La familia, que conserva el título del Vizcondado de Güell, han vencido a la empresaria Maria Antònia Ferrer en el juzgado de primera instancia número 29 de la capital catalana. El auto del juez les reconoce como beneficiarios últimos de una de las propiedades del portafolio de Ferrer. Lo hace reactivando el censo enfitéutico, una figura jurídica que data del siglo XIX. 
"La resolución condena a mi cliente, la señora Ferrer, a pagar 3,29 euros en concepto de nueve garantías impagadas del censo enfitéutico. Más que la simbólica cantidad, el escrito condenatorio reactiva el dominio de la familia Güell sobre una de las fincas de mi cliente", ha explicado José María Espinet, abogado de la defensa.

"MEDIEVAL"

El letrado ha abundado más en una figura legal prácticamente desconocida para el gran público. "Antecede a las hipotecas y préstamos, que en el siglo XIX se consideraban estigmatizantes. Es un derecho a la tierra prácticamente medieval que se sitúa en el mismo nivel que los diezmos o a la pernada", ha indicado.
"Nació hace dos siglos con los industriales catalanes y prohombres que hicieron fortuna en Cuba --ha continuado--. Éstos se arrogaban el censo enfitéutico de un terreno a cambio de que su usufructuario lo pudiera construir y disfrutar. Financiaban la obra a cambio de ciertas prerrogativas de por vida. Con esta figura se construyó parte del Ensanche de Barcelona".

"MUCHAS PROPIEDADES"

Aunque los tribunales han eliminado progresivamente el censo, algunos propietarios aún se los encuentran por sorpresa. "Los abogados y la cámara de la propiedad reciben consultas periódicas de gente que ha comprado una torre y descubre que sobre ella carga una carga con la que no contaban", admite el profesional.
En estos casos, los abogados recomiendan la mediación entre beneficiario del censo y el censatario. "El pago puede ser simbólico, lo equivalente a una peseta (0,01 euros) al mes", ha recordado Espinet.
Esto es precisamente lo que ha pasado en el caso de los Güell y la señora Ferrer. Las dos partes han aceptado el resultado del juicio oral y no habrá recurso. Los nobles conservarán el dominio real de la finca y cederán el dominio útil a la parte perdedora.

domingo, 8 de enero de 2017

Retorn als orígens de la Casa Vicens


Retorn als orígens de la Casa Vicens

La primera obra important d’Antoni Gaudí rebrà com a museu 150.000 persones a l’any amb un model de visites no massificades


Les fotografies, els documentals i els festivals d’arquitectura com el 48 Open House són les principals oportunitats que té el gran públic per conèixer edificis emblemàtics històrics privats. Però les imatges són tramposes. La vida que transcorre entre les parets d’una casa i les conseqüències que té en l’arquitectura no hi apareixen. Són molt pocs els que han pogut recórrer l’interior de la Casa Vicens, la primera obra d’envergadura d’Antoni Gaudí: va estar habitada fins que el banc andorrà Mora Banc la va adquirir el 2014 a través d’una societat filial, Amura Capital, per convertir-la en una casa-museu. Obrirà les portes el 2017 i del projecte de restauració, obra del despatx d’arquitectes format per José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres i també per l’arquitecte David García, es pot dir que és una operació quirúrgica de precisió per tornar a donar valor a l’estat original de la casa. La museologia va a càrrec de l’historiador de l’art i museòleg Jordi Falgàs, conegut pel seu treball a la Casa Masó.
La Casa Vicens és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco i Monument Històric Artístic d’Interès Nacional. Per la decoració de l’exterior, de maó i ceràmica, i la noblesa dels interiors recorda un joier. I amb la restauració, que té un pressupost de 2,8 milions d’euros, que permetrà que les façanes que van quedar ocultes per les ampliacions tornin a lluir, tornarà a ser un tresor. Amb l’obertura de la Casa Vicens, pràcticament tots els edificis gaudinians de Barcelona seran accessibles al públic. Pel que fa als que van ser habitatges, es poden visitar La Pedrera i la Casa Batlló. Només estan tancats la Casa Calvet i el convent de les Teresianes.
“El nostre model d’explotació va cap a la no massificació, per tant, la mitjana de visitants que esperem tenir a l’any és de prop d’uns 150.000, i d’aquí deu anys, quan el projecte hagi arribat a la velocitat de creuer, podríem arribar als 300.000”, diu Mercedes Mora, la directora executiva de la Casa Vicens. Pel que fa a la data d’obertura, està prevista per als últims mesos del 2016 o els primers del 2017. “Un cop hagin acabat les obres és interessant fer un mes de rodatge pel tipus d’equipament que és”, afegeix la directora.
Tornar a elements emblemàtics 
La construcció de la Casa Vicens va durar cinc anys, per motius de finançament. Les modificacions de l’obra original es van succeir al llarg de quatre dècades, des que Joan Baptista Serra la va ampliar als anys 20 fins als afegits il·legals que es van fer a mitjans dels anys 60.
Una de les actuacions més controvertides que s’eliminaran és la d’un dormitori que es va afegir a la banda nord a mitjans dels anys 30. A més d’invasiu respecte al conjunt, convertia el fumador de l’habitatge, un els espais més emblemàtics de la Casa Vicens, en un lloc de pas, ja que on hi havia una finestra s’hi va fer la porta d’aquesta nova habitació. L’ampliació de Joan Baptista Serra també va suposar un canvi d’ús a la casa: de ser un habitatge unifamiliar hi passen a viure tres famílies. Això va comportar que s’enderroqués l’escala principal que havia dissenyat Gaudí. Els arquitectes han dissenyat una nova escala que té el mateix recorregut i que estarà ubicada, juntament amb un ascensor, al pati interior que es va obrir per fer passar els elements de ventilació.
Amb la recuperació dels elements originals de l’obra de Gaudí -els paviments, els sostres, els murs i la fusteria-, també serà possible recuperar un costum molt particular relacionat amb l’edifici: la missa en honor de Santa Rita i la benedicció de flors que se solia celebrar el 22 de maig. La imatge de la santa que es conserva podrà ser convenientment exposada en un nova fornícula.
La Casa Vicens també recuperarà un altre element emblemàtic: la terrassa que hi havia a la façana sud-oest, que va ser destruïda per construir-hi una galeria. Es recuperaran els bancs, els porticons i la font original. El recorregut museogràfic arrencarà a la coberta. El badalot de la nova l’escala i l’ascensor no seran visibles des del carrer. La visita seguirà a la segona planta, que recuperarà l’aspecte de galeria porxada que tenia, ja que era una zona de servei. En aquest espai s’hi ubicaran les sales d’exposició permanent. Els espais de l’ampliació de Joan Baptista Serra es convertiran en sales d’exposicions temporals que podrien acollir mostres d’art contemporani.
..................
Podeis sacar vuestras propias conclusiones

domingo, 30 de octubre de 2016

Gaudí, un fenómeno social y económico sin fin

Los edificios del arquitecto baten récords de visitas y sus obras protagonizan subastas

El banco que creó para la Colonia Güell se vendió esta semana por 400.000 euros




Pieza de hierro en forma de dragón o ave que se subasta el próximo día 2 ARTE SUBASTAS BILBAO

Antoni Gaudí (1852-1926) es el único arquitecto del mundo que tiene siempre enormes colas de turistas a las puertas de sus edificios. En Barcelona, donde se concentra la mayor parte de sus construcciones, entre ellas siete catalogadas como Patrimonio de la Humanidad —el Parque Güell, el Palacio Güell, la Casa Milà (La Pedrera), la Casa Vicens, la fachada de la Natividad y cripta de la Sagrada Familia, la Casa Batlló y la cripta de la Colonia Güell, esta última en Santa Coloma de Cervelló—, sus obras son el primer motor turístico, pulverizando cada año las cifras del anterior. 
En 2015 recibió 8,2 millones de visitantes. Solo la Sagrada Familia sumó 3,7 millones, una cifra que, además de convertirlo en uno de los monumentos más visitados de España, permitió acelerar de forma vertiginosa los trabajos de construcción, gracias a un presupuesto anual de 25 millones de euros provenientes de las entradas. Estará acabado en 2026.
Pero no siempre ha sido así. Durante décadas Gaudí y sus obras han sido denostados y acusados, también por los barceloneses, de una apariencia excéntrica y hortera. Sin embargo, ahora, todo lo gaudiniano vive un momento de esplendor. El pasado miércoles Christie’s de Londres subastó uno de los 20 bancos que el artista creó para la cripta de la Colonia Gaudí por casi 400.000 euros, tras doblar su precio de salida. El banco forma parte de los cinco que en 1972 vendió el párroco de entonces para instalar algo tan terrenal como la calefacción en la iglesia.
 Los vendió por 10 millones de pesetas y, tras perdérseles la pista, han ido aflorando, a cuentagotas, a lo largo de los años: uno pertenece desde 1976 al MoMA de Nueva York, un segundo fue comprado en 1977 en París y acabó en 1993 ingresando en el Museo de Orsay y los otros tres han aparecido y se han vendido en diferentes casas de subastas; en 2011 (Sotheby’s de París por 384.750 euros), 2015 (Christie’s de Nueva York por 182.447 euros) y el último, el que se vendió esta semana.

Fetichismo

“El precio alcanzado es una muy buena noticia en un mercado que está de capa caída”, asegura Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida y experto en el mundo de las subastas, que mantiene que, como ocurre con los grandes artistas, hay cierto fetichismo alrededor de las obras de este creador que hace que crezca su cotización. “Gaudí realizó piezas más vanguardistas que otros modernistas como Gaspar Homar o Joan Busquets. El mayor problema es el de la atribución, ya que muchas piezas no se sabe con seguridad si las hizo él o alguno de sus seguidores”, añade Velasco. Y recuerda el caso del banco de piedra de Reus que sus dueños querían vender en 2012 por dos millones de euros asegurando que era una creación de Gaudí, pero que se quedó sin comprador en Sotheby’s de París tras presentarse al final como “atribuido a”, pese a que partía de un precio de solo 100.000 euros.






El banco diseñado por Gaudí para la Colonia Güell de Santa Coloma de Cervelló que se vendió en Londres. CHRISTIE'S


Es el mismo problema que destaca Luis Gueilburt, uno de los mayores especialistas en el mobiliario del artista. 
“Hace falta una fundación como la que tienen Tàpies, Miró o Dalí, que controle todo lo relacionado con Gaudí, que establezca qué es una creación suya y vele por la conservación de sus edificios. Eso es lo único que alejaría las dudas y permitiría conseguir mejores cotizaciones”, defiende el especialista, que se alegra y mucho de que se subasten sus piezas. “El hecho de que Gaudí esté en el MoMA o en Orsay lo equipara a los grandes creadores, es muy bueno que se vendan sus obras, que esté en el mercado del arte y que se conozca en todo el mundo”. Para Gueilburt, no obstante, el precio alcanzado por el banco no es alto: “Se trata de una pieza de la que existen solo cinco ejemplares, es como un grabado de Durero, que no es único, pero tiene las copias limitadas, y por un durero seguro que se paga mucho más”.
El 2 de noviembre volverá a subastarse una obra de Gaudí. En este caso se trata de una pieza de hierro forjado de 108 centímetros con forma de dragón rampante. La vende Arte Subastas Bilbao y parte de 60.000 euros. “Cuenta con un certificado de autenticidad y todos los permisos de exportación, por lo que esperamos que alcance una cotización mucho más alta si se interesa el mercado 

jueves, 27 de octubre de 2016

Juan José Lahuerta ¿Cal rescatar Gaudí del seu propi èxit"



El PAIS,Edicio Catalunya  Quadern Pag 7 Sección Cultura  27/10/16
 


ENTREVISTA
Juan José Lahuerta ¿Cal rescatar Gaudí del seu propi èxit"













Juan José Lahuerta a la seu de la Càtedra Gaudí de l'ETSAB-UPC, al campus de la Diagonal de Barcelona. / albert garcia



JUAN JOSÉ LAHUERTA Nou director de la Càtedra Gaudí de la UPC
¿Cal rescatar Gaudí del seu èxit"
José Ángel Montañés



Després de tres anys, l'arquitecte i historiador de l'art Juan José Lahuerta (Barcelona, 1954) ha deixat de ser cap de col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i s'ha incorporat a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica (ETSAB). ¿Enyorava la tarima, els estudiants, les classes i escriure", explica aquest elegant professor amb aspecte de savi que llueix ulleres retro com quevedos. El 2 de novembre serà, oficialment, director de la Càtedra Gaudí.
En aquests anys Lahuerta ha fet un tomb al MNAC, tot presentant l'art modern fugint de les explicacions on les avantguardes són les protagonistes i mostrant la complexitat del moment. Tot i l'èxit, que ha portat a augmentar en un 15% el nombre de visitants, Lahuerta creu que Barcelona no ha entès encara que el MNAC és el seu museu. ¿Fer una exposició amb 50 picassos és fàcil, si tens diners. El que és difícil és articular un discurs que serveixi per
comprendre què ha estat l'art modern i la posició que han tingut els artistes en la societat i la burgesia que necessitava símbols on reconèixer-se". Lahuerta seguirà vinculat al MNAC com a assessor extern comissariant exposicions com Picasso romànic, amb 40 obres del malagueny en diàleg amb els absis romànics, mentre que el 2017 hi haurà nova presentació de Renaixement i Barroc i es plantegen canvis en el romànic i el gòtic. ¿Cal anar cap a la col·lecció única del MNAC".
Però ara se centrarà en Gaudí, un vell conegut de Lahuerta, del qual és un gran especialista (també de Dalí). El primer que vol és integrar la càtedra, creada el 1956, a l'ETSAB. ¿Han tingut una vida al marge". També establir un programa d'investigació i inventariar el seu ric patrimoni, com les 40.000 plaques fotogràfiques del segle XIX i XX. Però el seu projecte va més enllà de Gaudí: ¿Amb el fons, un dels millors del món en la seva especialitat, la càtedra ha de ser un centre d'estudis de l'arquitectura del segle XIX i XX, no un centre vuitcentista que es passa la vida intentant saber de quin
color portava els calçotets Gaudí el dia 2 de gener de 1893".
Segons Lahuerta a Gaudí l'han perjudicat moltes coses, com ara el que la majoria dels seus treballs estiguin en mans privades. ¿A Gaudí cal rescatar-lo del seu propi èxit, hi ha d'haver un control patrimonial dels seus edificis, exigir que la seva explotació reverteixi a la ciutat, cosa que no passa. La pressió que pateixen edificis com la Pedrera i la Casa Batlló és tal que els porta a desaparèixer en sentit físic, perquè s'han fet reformes per adaptar-los a la multitud que el visita diàriament i en el sentit profund: són edificis d'habitatges que es van buidar per convertir-los en centres turístics. Les reformes dels inquilins tenien dimensions domèstiques, ara són monumentals".
L'èxit actual de Gaudí radica que ¿va crear edificis que tenen molt a veure amb l'estètica de les multituds, la de la naturalesa petrificada del mar i les novel·les de Jules Verne, i aquestes estètiques no han canviat". I l'enfronta a arquitectes com Le Corbusier, el qual també coneix: ¿Un elitista davant les obres del qual cal pre
guntar mil vegades què signifiquen i acabes derrotat". No obstant això, Lahuerta creu que el que perdura i ven és la cara amable de Gaudí: ¿S'explica que és un artista mediterrani de formes naturals, però en realitat va ser un senyor reaccionari, ultramuntà, catòlic intransigent que treballava per a una burgesia de Barcelona, que és la ciutat de les bombes i la violència extrema, escenari de la lluita de classes per excellència. De fet, la Sagrada Família és el temple expiatori de la ciutat i els pecats de la ciutat són la lluita de classes".
A Gaudí, explica, cal estudiarlo perquè guarda moltes respostes i admirar-lo, cosa que permet que tinguem ganes d'estudiar-lo. No venerar-lo: ¿No cal venerar a ningú perquè crea una ceguesa que impedeix conèixer el que tens al davant". També criticar-lo. ¿Si estudies a algú sense prejudicis, ja estàs criticant d'entrada. El problema és que hi ha molts prejudicis, i a Gaudí se li ha construït una crosta que cal trencar per conèixer-lo bé a ell i la seva obra".
En el tema de la Sagrada Família és radical: ¿Només és de
Gaudí la façana del Naixement, la resta és una obra neogaudiniana que han fet altres. Hi ha dibuixos i plànols que s'han anat traient d'aquí i d'allà; indicis, però l'obra de Gaudí es transforma en el seu procés, i el que han fet, que no han diferenciat de l'original, és un projecte congelat, més o menys inventat. Jo hauria deixat les quatre torres i la porta gegant".
En el seu últim llibre, Fuego y Cenizas (Tenov), planteja un Gaudí gens artesanal lligat a la
¿Hi ha molts prejudicis sobre l'arquitecte. S'ha construït una crosta que s'ha de trencar"
¿Se l'ha d'investigar baixant a estrats profunds, no amb focs artificials"
industrialització. ¿En els seus escrits de joventut defensa les possibilitats de la indústria. Gaudí no té nostàlgia d'allò medieval i creu que els artesans ja no són capaços de fer bones obres. El problema és com s'ha explotat", i explica que la reixa de la Casa Vicens està formada per una estructura metàl·lica en xarxa a la qual se solda un full de margalló repetida.
Pel que fa a l'expectació que genera l'aparició de noves imatges de Gaudí, creu que és ¿per fetitxisme lligat a l'explotació comercial, al Gaudí mercaderia. Està bé veure una nova foto seva, però no és transcendent ni decisiu. No es busca des del punt de vista de la investigació; es busca per l'efecte". Passa el mateix amb l'aparició de nous edificis: ¿Com que hi ha una necessitat d'explotació i el mercat de Gaudí és petit, cal seguir-lo explotant, caldrà seguir inventant. La investigació ha d'anar baixant estrats profunds, no en focs artificials que ens diuen sempre el mateix", remarca l'investigador. ¿No veig cap sentit a les coses que han sortit últimament, perquè no hi ha una explicació científica ni un objectiu de coneixement. Passa com amb els buscadors d'or que, veien miques del metall on no n'hi havia". Lahuerta conclou dient que no té previst col·laborar des de la seva càtedra amb la recentment creada a la Universitat de Barcelona.

.......................................
Una entrevista sincera y sin tapujos, magnifico trabajo al que ya nos tiene acostumbrados José Angel Montañés 

lunes, 14 de marzo de 2016

L´escala del xalet del Catllaràs d´Antoni Gaudí recupera el seu aspecte primigeni L'Ajuntamet de la Pobla du a terme la recuperació de l'edifici a mesura que té el finançament

Regio 7 Bergueda 

L'Ajuntamet de la Pobla du a terme la recuperació de l'edifici a mesura que té el finançament

07.02.2016 
L'Ajuntament de la Pobla de Lillet ha fet un pas més en el seu objectiu de treure de l'ostracisme un dels seus patrimonis més singulars i exportables: el xalet-refugi del Catllaràs, dissenyat per Antoni Gaudí. El consistori ha pogut refer l'escala d'aquest edifici, modificada als anys 70, i fer que llueixi l'aspecte original de quan va ser concebut. Tal com ja va informar aquest diari l'octubre del 2014, això ha estat possible gràcies a una subvenció de 53.000 euros concedida per la Diputació de Barcelona per a la recuperació d'edificis singulars


L'escala refeta tal com la va dissenyar per GaudíFirma: Ajuntament de la Pobla

D'aquesta manera es comença a materialitzar el projecte actualitzat de recuperació de l'immoble que va refer el govern liderat per l'alcalde Vicenç Linares en el mandat 2011-2015 d'un projecte heretat de la legislatura anterior. Les obres previstes tenen un pressupost global de 543.853,13 euros. Com que el consistori no té diners per pagar-ho tot de cop, ha desglossat la proposta d'actuació i du a terme intervencions per fases en funció dels diners que aconse-gueix. Fins ara ha assolit els 53.000 euros esmentats que s'han destinat a refer l'escala. Tal com es pot apreciar a les imatges superiors, originalment l'escala tenia un cos central i s'hi podia accedir pels dos laterals. Va ser a la dècada dels 70 que va agafar l'aparença que va tenir fins l'any passat: una escala simple elevada. Ata s'ha recuperat la fesomia del segle passat


L'escala amb l'aspecte que tenia fins ara. Firma. Arxiu /D.C.

L'alcalde Vicenç Linares ha destacat haver pogut fer els treballs i també que les obres les hagi realitzat una empresa poblatana. Només manca instal·lar-hi la barana, ha detallat l'alcalde. I també "posar-hi líquid protector de les glaçades i impregnar els revestiments" perquè els canvis de temperatures "van molt malament per als arrebossats" de la façana.

El batlle ha explicat que, un cop completats els treballs, es continuarà buscant finançament per poder tirar endavant noves fases de millora. Aquest immoble podria acollir un centre exploratori d'activitats esportives i d'oci de la natura amb un espai dedicat al seu autor, l'arquitecte Antoni Gaudí, i també a la història de les mines de carbó d'aquest entorn. Així ho recull una memòria d'avantprojecte que ha elaborat de manera altruista per a l'Ajuntament de la Pobla l'arquitecte Íñigo Hernández.

Antoni Gaudí a 1.500 metres

El xalet de la serra del Catllaràs és a 1.500 metres d´alçada. Aquesta és una de les diverses obres que el reconegut arquitecte va signar a la vall de Lillet a principi del segle passat. Ho detalla l´expert en l´obra de l´arquitecte reusenc Daniel Giralt-Miracle en el llibre Gaudí a la Vall de Lillet, de Joan Bassegoda, Ramon Espel i Roger Orriols.

L´origen de la presència d´obra seva obra al Berguedà és la seva relació amb l´industrial Eusebi Güell. Ell va posar en marxa la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro, «on es produïa el pòrtland que l´arquitecte utilitzava en les seves obres, especialment en les que va fer en la darrera etapa de la seva vida». Gaudí va fer diferents obres al municipi i també va concebre el xalet del Catllaràs, un equipament destinat als enginyers que treballaven a les mines de la serra del Catllaràs, d´on s´extreia el carbó que s´utilitzava per a la fàbrica de ciment. També és el pare dels jardins Artigas, que li va encarregar l´industrial tèxtil Joan Artigas, que era amic d´Eusebi Güell.


Aspecte original del xalet obra d'Antoni Gaudí, iniciat el 1902. Firma: Arxiu  Particular


L´immoble està declarat Bé d´Interès Cultural amb el número 549. També apareix a l´Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalita.

Múltiples reformes

Aquest edifici gaudinià es va començar a construir l´any 1902. La primera remodelació s´hi va fer el 1907. Posteriorment va ser objecte d´altres reformes. L´any 1932, l´empresa Asland el va cedir al consistori de la Pobla. Una dècada més tard s´hi van fer noves intervencions. La darrera va ser a principi dels anys setanta, quan l´immoble estava en ruïnes. Va ser en aquell moment que es va adequar com a casa de colònies. Una funció que va complir fins a la dècada passada a cura de la Fundació Pere Tarrés.

Amb tot, fa anys que l´immoble no té cap ús, està tancat i el consistori hi ha hagut d´actuar diverses vegades per reparar els desperfectes causats pels brètols. L´alcalde ha lamentat aquestes destorsses i ha fet palesa l´esperança de poder anar millorant l´immoble i reivindicar el patrimoni que Gaudí ha deixat a la població.