lunes, 29 de junio de 2015

Catanglès al Park Güell

BROU DE LLENGUA

Catanglès al Park Güell

Els mosaics de l’equipament llueixen un anglicisme que no té per què mantenir-se




Mosaic del Park Güell.
És un clàssic en la redacció d’un mitjà de comunicació. Sempre apareix el moment en què, davant la necessitat d’escriure sobre el Parc Güell o el Park Güell, es caven dues trinxeres on es parapeten dues possibilitats, irreconciliables, irreductibles, expressades per l’escriptura d’una lletra, una mísera consonant vacil·lant (en una trinxera hi ha el corrector; en l’altra, la redacció en pes). Mira que n’hi ha de temes sobre els quals discutir, doncs els lingüistes de vegades ens obsessionem en coses que són ben nímies. Si un incendi devastador arrasés de dalt a baix la joia de Gaudí, els correctors només pensaríem en si hem d’escriure Parc o Park.
Però ja que hi som, parlem-ne. Qualsevol criteri que es fonamenti en la raó més elemental haurà de concloure que la grafia correcta, de fet l’única possible, ha de ser Parc Güell, una obvietat diàfana si tenim en compte que Barcelona és plena de parcs, tots escrits així, parc: Parc de la Ciutadella, Parc del Guinardó, Parc del Laberint... (no entro aquí en una qüestió no menor però que ens desvia del tema, que és l’ús o no de la majúscula). No hi hauria cap dubte sobre una qüestió tan banal si no fos que, ves quins misteris, la designació oficial i formal del parc llueix una visible lletra k en un Park Güell que es fa explícita tant en els mosaics de l’exterior del recinte com en el web promocionat pel mateix ajuntament de la ciutat.
L’escriptura de Park Güell té, com és sabut, una fonamentació històrica, en una fixació original que, efectivament, apostava per l’anglicisme park en tant que importava d’Anglaterra un concepte nou d’ordenació dels espais verds en una ciutat. Hi ha, doncs, una certa lògica en l’adopció d’aquesta solució, possiblement reforçada per no poques dosis d’esnobisme, que a l’època aquestes coses s’estilaven molt entre les classes benestants. Però igualment ens hem de preguntar si fem bé de mantenir una fórmula que, te la miris per on te la miris, és un disbarat, ja que qualsevol que sàpiga un mínim de català i un mínim d’anglès veurà que això no és català ni anglès. Més d’un segle després, hem de redundar en l’error?
Cal tenir present, primer, que a l’època no hi havia, en català, cap mena de regulació normativa que pogués orientar l’escriptura del terme. La construcció del parc comença el 1900, i la Secció Filològica de l’IEC no es funda fins al 1911, de manera que no hi havia cap obra de referència ni autoritat que pogués validar o sancionar la forma park; però a la primera ocasió que hi va haver de fer-ho, amb el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra, del 1918, l’opció parcapareix com netament inequívoca: no n’hi ha d’altra. I tot i això, ningú va esmenar el nom del parc? Ningú en va dir res? Es podria adduir que hi havia la voluntat, per cosmopolitisme o pel que fos, de mantenir una designació britanitzada, però en aquest cas ens falla la sintaxi, ja que l’ordre dels mots hauria de ser l’invers, com passa amb el Central Park de Nova York, Hyde Park a Londres o, sense moure’s de casa, el Turó Park a Barcelona. Escriure Park Güell és una desafortunada barreja que no clava una coça a una llengua, sinó a dues. No és més que fixar una solució ben pròpia d’un embastardit catanglès del qual ni les autoritats municipals ni els mitjans de comunicació haurien de fer seguidisme.
Per sort, no predico en el desert. L’Enciclopèdia Catalana presenta l’entrada parc Güell, i la Viquipèdia aporta totes dues possibilitats. Alguns diaris han decidit fer cas omís de la designació oficial i tracten el Park Güell, legítimament, com un altre parc, i més quan es veuen obligats a fer-ne el plural (“L’Ajuntament ampliarà els horaris d’obertura dels parcs Güell, de la Ciutadella i del Guinardó”). I no seria el primer cas de designació que, havent-se originat a partir d’una evident tirada anglòfila, acaba prenent una formulació adaptada, tal com fa temps ja va fer el Barça, originalment batejat com Foot-ball Club Barcelona per motius similars però avui dia conegut arreu com Futbol Club Barcelona.
Ara que l’alcaldessa Colau ho ha de canviar tot, té al davant un canvi que és ben fàcil de fer. En cas contrari, quin missatge donem als turistes, als quals hem de mimar tant? Els pocs que es fixin en aquestes coses (no ens enganyem, ben pocs) només podran treure dues conclusions: o bé que en català d’un parc se’n diu park, i es quedaran tan amples, o bé que, a l’hora de batejar un equipament amb un terme internacional, som uns autèntics indocumentats.
..........................................................................................



Muy interesante Rudolf tu nota pero a mi entender los nombres no deberían traducirse, verdad que no te gustaría mucho que te llamen Rodolfo ?.

De la misma manera tanto Güell como Gaudí quisieron que se llame Park sin que haya dudas para las futuras generaciones, la foto del articulo así lo demuestra y como sabrás perfectamente se repite la imagen varias veces en el perímetro de la valla.

El problema del Park no es su nombre como el problema en Catalunya no es la lengua en que hablamos o nos intentamos entender, el problema con mayusculas es que no hay responsables de ese magnifico patrimonio y así nos va.

Saludos

Luis Gueilburt

sábado, 27 de junio de 2015

Gaudinitzats

Gaudinitzats

Catolicisme, catalanisme i turisme, fonamentals per convertir l’arquitecte en icona de Barcelona

Llibres sobre Gaudí, tapes de la cuina espanyola i guies de Barcelona, en cinc idiomes, a la venda en un quiosc. / CARLES RIBAS

Si fos viu, Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 25 de juny de 1852) hauria fet aquest dijous 163 anys. Mort fa 89 anys a Barcelona després de ser atropellat per un tramvia, l’arquitecte i els edificis que va deixar en aquesta ciutat —sis d’ells reconeguts com Patrimoni de la Humanitat: Parc Güell, Palau Güell i Pedrera el 1984, i Casa Vicens, façana del Naixement i cripta de la Sagrada Família i Casa Batlló, a més de la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló el 2005— són més vius que mai i gairebé omnipresents. Gaudí és la punta de llança a Barcelona d’una arquitectura, la modernista, que, juntament amb la de Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, atreu cada any milions de persones: el 80% dels 16 milions de visitants que van pernoctar el 2012 van venir atrets per aquests edificis. Un turisme de masses que genera grans beneficis econòmics, però també problemes que posen en perill l’objectiu de convertir Barcelona en referència per al turisme cultural. Les cues que diàriament es poden veure a la Sagrada Família, la Pedrera i la Casa Batlló van fer que el 2014 els tres edificis rebessin 4,7 milions de visitants i deixessin 62 milions d’ingressos propis, segons el primer informe Estratègic del Sector del Patrimoni.
Aquet dijous comença també a la Universitat de Barcelona (UB) i a la Pedrera el II Congrés Internacional sobre Art Nouveau, primer estil paneuropeu després del gòtic, que es va desenvolupar sota diferents noms —Modern Style, Sezession, Jugendstil, Liberty i Modernisme—a mig Europa de 1894 a 1914. El congrés, que se centrarà en el paper de les dones artistes, l’inaugurarà Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB amb la conferència: Gaudí, gaudinismes, gaudinistes i gaudinians, en la qual reflexiona sobre la difusió, investigació, conservació i consum, no sempre amb objectes de bon gust, sobre Gaudí, a més dels mecanismes que han fet possible que la seva obra hagi arribat fins a nosaltres. Serà, gratis, a les 18 hores, a la facultat de Geografia i Història.


Retrato de Antoni Gaudí, joven.
Quan Gaudí va morir el 1926 feia 15 anys que el Modernisme estava considerat un estil decadent i de mal gust a Europa. Els murs de ceràmica, les fustes corbes i els paviments hidràulics havien passats de moda i alguns edificis deixaven lloc a altres de nous, creats en un estil depurat com era l’Art Decó o el Moviment Modern. “No obstant això, l’obra de Gaudí va resistir i la Sagrada Família, antítesi de modernitat, es va continuar construint”, recorda Freixa, que no dubta a qualificar l’arquitecte d’únic: “No conec un altre que en ple segle XX, durant 12 anys, construís una catedral”.
Molt hi van tenir a veure els gaudinistes, seguidors de l’arquitecte, i els gaudinians, que van mantenir una actitud positiva a tot allò relatiu a Gaudí, en un divertit joc de conceptes que proposa Freixa per englobar el fenomen que ha permès que Gaudí i la seva obra siguin tan vigents.
Primers gaudinistes. En l’enterrament de Gaudí es va comprovar com, malgrat la seva fama d’excèntric, auster i, sens dubte, estrany, tenia el suport de gairebé tota la ciutat, que va sortir al carrer per acomiadar-lo, com va fer amb d’altres com mossèn Cinto Verdaguer el 1902. Però hi havia altres components, com la seva profunda religiositat —una cosa coneguda per tots— i el seu catalanisme convençut, que no sempre ha estat valorat. Freixa explica que els primers gaudinistes van ser els arquitectes, artesans i industrials del seu cercle, atrets per les formes i les teories constructives que va popularitzar: Francesc Berenguer, Joan Rubió, Domènech Sugrañes, Josep Maria Jujol i Cèsar Martinell no van dubtar a prendre-les com a model i mantenir-les vives fins al Noucentisme.
Catalanisme i catolicisme. A més, prossegueix Freixas, en els primers anys del Noucentisme i de la dictadura de Primo de Rivera, la construcció de la Sagrada Família es va convertir en un referent de catalanitat, ja que, malgrat que se situava de manera radical contra l’estètica de les avantguardes, coincidia amb la ideologia dominant del catalanisme que Torras i Bages va definir a La tradició catalana, de 1892, en la qual assegurava que catalanisme i catolicisme eren els dos pilars sobre els quals calia construir la nova pàtria. “Anacrònica, però símbol patriòtic”, assegura Freixa. Gaudí, del qual ha transcendit poc o gairebé res del seu pensament polític, va participar en els moviments de renovació de la litúrgia (en què el català era la llengua de referència), cosa que el va col·locar al costat de professionals i intel·lectuals del nucli principal del nacionalisme conservador. Allà va entrar en relació amb joves arquitectes en els quals va exercir una autoritat moral, com Jeroni Martorell, Rafel Masó o Josep M. Pericàs, molts d’ells vinculats amb entitats com el Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual era soci Gaudí, o la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, entitat que, tal com remarca Freixa, va convertir Gaudí en “l’Arquitecte, amb majúscules, d’una part significativa de la jerarquia eclesiàstica”.
La Lliga, amb la complicitat de polítics com Prat de la Riba, va encarregar a Gaudí la realització del primer misteri de Glòria del monumental rosari de Montserrat, un conjunt de figures en què sobresortia un escut de Catalunya de 20 metres de mosaic que es veuria des de Monistrol. “Sens dubte es volia relacionar la resurrecció de Crist amb la de Catalunya”, remarca l’especialista. “Obres com aquesta donen glòria a Déu i a la Pàtria”. Així va felicitar l’entitat l’arquitecte el 1900, després que guanyés el concurs municipal per la Casa Calvet. 


Visitants del Park Güell ocupen el banc de trencadis. / ALBERT GARCIA
Seduïts per les corbes. Sempre s’ha dit que durant dècades l’obra i la figura de Gaudí van ser injuriades i menyspreades per tots, però hi va haver grups i personatges que es van deixar seduir per les seves corbes i les seves agosarades solucions arquitectòniques. El 1922 el surrealista André Breton va enviar una postal a Picasso de la Sagrada Família en la qual li preguntava si coneixia aquesta meravella. Dalí, el 1922 i el 1933, no va deixar de lloar, verbalment i per escrit, com a la revista Minotaure, treballs com la Pedrera o el Park Güell. I el 1935 el GATCPAC va reivindicar la valentia de les formes gaudinianes en alliberar-se dels estils històrics i va comparar la seva llibertat constructiva amb la de Le Corbusier. A la postguerra van sorgir les primeres entitats que van començar a estudiar i defensar de forma continuada el llegat de l’arquitecte. El 1952 els Amics de Gaudí, amb uns idearis, segons Freixa, “d’un nacionalisme catòlic i conservador similars als del Noucentisme”, van promoure una exposició al Saló del Tinell sobre Gaudí. Anys després, va néixer el Centre d’Estudis Gaudinistes, promotora d’edicions i d’exposicions com la del Col·legi de Arquitectes de Catalunya del 1967. Coincidint amb aquesta gran activitat gaudinista, el 1956 es va crear la Càtedra Gaudí, primer de la Universitat de Barcelona i després de la Politècnica, dirigida entre 1968 i 2000 per Joan Bassegoda Nonell, l’única entitat que s’ha mantingut i que ara dirigeix Jaume Sanmartí. Els antigaudinistes també han tingut el seu moment, recorda Freixa. El 1965, Miró, Le Corbusier, Tàpies, Bohigas i Subirachs van signar un manifest en contra de continuar les obres de la Sagrada Família, una postura que també es va defensar el 1975 i que el 1990 va viure el seu moment àlgid quan un grup d’intel·lectuals es van posicionar en contra dels treballs a la façana de la Passió que realitzava Subirachs. Avui dia són poques les veus contràries. Entre ells, Oriol Bohigas, que el 2011 va escriure que “la Sagrada Família fa de Barcelona la ciutat més carca d’Europa”. Per Freixa, aquests treballs “s’han pagat amb diners privats i han intentat respectar Gaudí, conservant sempre el que ell va crear, la façana de la Nativitat, l’absis i la cripta”.


Imans de nevera amb motius de Gaudí. / CARLES RIBAS
En les últimes dècades, sosté l’especialista, s’han creat altres associacions que han volgut recuperar Gaudí des de les múltiples perspectives de l’arquitecte. El 2008 es va crear una nova Amics de Gaudí, “que malgrat que es vincula amb la de 1952, és una altra associació amb el mateix nom”. Aquesta entitat comparteix socis amb l’Associació pro Beatificació d’Antoni Gaudí, creada el 1992, que pretén portar-lo als altars el 2016, en el 90è aniversari de la seva mort. Més recentment han sorgit altres centres, espais d’oci, museus, centres d’interpretació, o entitats que divulguen l’obra de Gaudí. “Moltes vegades fent-se passar com grups de recerca, són entitats que es posen al costat de Gaudí per justificar les seves actuacions, però res més. El temps dirà”. Per ella, la clau està a “no apropiar-se i respectar aquest personatge ric i polièdric. Si el volen beatificar, que ho facin. Ningú dubta que santa Teresa de Jesús és una escriptora excel·lent. El problema és que qui vol fer-lo sant també explica la seva arquitectura”.
L’experta, interessada sempre per l’herència i la imatge dels artistes, té clar que Gaudí “ha anat d’un costat a l’altre. No va ser el mateix durant la República que durant la Dictadura, perquè la història no és innocent”. Ho demostra, recorda, “el que s’ha escrit a Wipidedia sobre el 1714 des de Catalunya o des de Madrid”. I és que, manté, els treballs d’investigació sobre l’arquitecte no sempre han arribat al gran públic perquè no s’han incorporat a les síntesis i manuals. “Per això, es repeteixen sempre afirmacions com que Gaudí va comprar una casa al Park Güell, quan va ser el seu pare”, i es manté la imatge de Gaudí com la d’“un geni aïllat en un país de tontos, quan està totalment integrat”. Estudiar Gaudí, assegura, no és fàcil, “el seu arxiu es va perdre a la Guerra Civil i cal esporgar en altres arxius per obtenir la informació”.


Un dels sis badalots pels quals s'accedeix a la terrassa de la Pedrera durant la projección d''Origens'. / MARC VILA
Fenomen turístic. Pel que fa al turisme i a Gaudí, Freixa alerta: “No és el mateix una catedral gòtica concebuda per acollir pelegrinatges, que cases com la Pedrera i Batlló, o parcs com el Güell, que van néixer com llocs privats, que “demanen plantejaments especials. És un tema de sentit comú, no cal ser un gran expert”. Per això, assegura que el cobrament imposat fa un any i mig per accedir al recinte històric del parc, que ha disminuït les visites de 9 a 2,3 milions, “és modèlic. Viatjar és car, que ho paguin els turistes”. Per Freixa, no hi ha dubte que el turisme és una gran riquesa que cal aprofitar, però “cal encaminar-la bé, i crec que ens ha marxat de les mans”. A l’especialista la preocupa que cap dels programes electorals dels partits que es van presentar a les passades eleccions parlessin d’aprofundir en el coneixement del patrimoni “que ha de portar al seu ús responsable”. En el cas de la coalició d’Ada Colau, en la qual, entre les seves premisses, hi ha revisar el fenomen turístic, “no he trobat cap mesura per a la protecció ni l’estudi del patrimoni. Cal abordar el tema des del triple concepte de protecció, ús ciutadà i ús turístic, i cap partit ho feia”. Per a la catedràtica és contradictori que mentre que s’ha generat una gran discussió sobre la proliferació d’apartaments turístics, ningú ha qüestionat els problemes que genera el turisme en el patrimoni. A més, la sorprèn que “tothom vingui a veure Gaudí quan Barcelona és una ciutat rica en patrimoni medieval. És absurd”.
Sobre el fet que els propietaris d’edificis de Gaudí, gairebé tots en mans privades perquè tots van ser construïts per a l’alta burgesia de Barcelona per demostrar el seu poder econòmic, vulguin explotar-los al màxim, Freixa està a favor d’“aquest tipus de actuacions lúdiques, sempre que no es perjudiqui l’edifici”. Per primera vegada, el 2013, 17 propietaris d’edificis de Gaudí van signar la Declaració de Mataró i van crear una xarxa per unir esforços. Al febrer de 2014 la Generalitat va crear el Consell per al Foment i la Difusió de l’Obra de Gaudí, amb la mateixa filosofia.
El fenomen del turisme té com a efecte col·lateral el del marxandatge; des de rèpliques numerades de mobiliari, tiradors o paviments, fins a mosaics convertits en posagots i minidracs del Park Güell convertits en suport de llibres, o imatges de la Sagrada Família reduïts a imants de nevera. Tots a preus low cost. Hi ha de tot, però la gran majoria amb un alt grau de kitsch, de mal gust. En tot cas, Gaudí, 163 anys després del seu naixement i a gairebé 90 de la seva mort, ha conquerit, ha gaudinitzat la ciutat, i s’ha fet omnipresent.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Interesante articulo lastima que tiene algunos huecos históricos, pero es normal en una historia de 163 años,  tanto la conferencia de Mireia Freixa como el articulo de  reflejan la problemática de la obra de Gaudí y su conservación.
Esperemos como bien dice el artículo que el nuevo gobierno municipal y el futuro de la Generalitat de Catalunya a partir de Octubre 2015 empiecen a arreglar tantos desaguisados con la ayuda de dios y de todos los santos.

Me gustaría completar esta nota haciendo mención de los 10 encuentros anuales llamados "Jornadas Internacionales de Estudios Gaudinistas" 1994-2002 organizadas por el renovado "Centre de Estudis Gaudinistes" que pusieron algún grano de arena al conocimiento del personaje 
Luis Gueilburt 


Y Hércules encontró las Hespérides

Y Hércules encontró las Hespérides

Un cuadro de Aleix Clapés, inspirado en ‘L’Atlantida’ de Verdaguer, vuelve al Palau Güell después de casi noventa años, tras la cesión que ha hecho el MNAC



La pintura de Clapés en el lugar para la que fue pintada, una vez recuperada y restaurada. / JOAN SANCHEZ
Hércules es uno de los héroes más trabajadores de toda la mitología clásica. Protagonizó doce famosos y peligrosos trabajos que le encargó la diosa Hera en los que tenía que matar, conquistar o buscar un animal o planta mágicos recorriendo toda la geografía conocida. En el undécimo viajó al huerto de Hera, el Jardín de las Hespérides, que los griegos ubicaban en el extremo occidente, para buscar las manzanas doradas que proporcionaban la inmortalidad. Una leyenda que ha inspirado desde entonces a artistas y poetas, como Jacint Verdaguer que escribió L'Atlàntida en 1877; un poema que está en la base de unos de los jardines más enigmáticos y evocadores de Barcelona, el Jardín de las Hespérides, que Gaudí construyó para su mecenas —y gran devoto de Verdaguer—, Eusebi Güell en una zona a las afueras de Barcelona de entonces, hoy la Avenida de Pedralbes. El poema y el mito está también presente en una pintura que después de permanecer cerca de un siglo enrollada y olvidada vuelve a lucir en su emplazamiento original. Se trata de Hércules buscando Las Hespérides que Aleix Clapès realizó en torno a 1890 para el Palau Güell y que desde 1928 permanece en el Museo Nacional de Arte de Cataluña (MNAC), tras la cesión que hizo Maria Luisa Güell, la hija del mecenas, al museo.
El retorno ha sido posible gracias al acuerdo de cesión en comodato entre el MNAC y la Diputación de Barcelona, propietaria del edificio, que ha comportado la restauración de la enorme tela de 4,20 por 3,45 metros.
La pintura se ha instalado en un bastidor nuevo, además de limpiarse, ya que estaba cubierta por una gran capa de suciedad y barro, y se ha reintegrado las pérdidas de pintura; unos trabajos que han finalizado con la pintura ya colgada en la pared del Palau ante la atenta mirada del millar de personas que visitan el edificio a diario, tal y como explicó ayer Mireia Mestre, jefa de restauración y conservación preventiva del MNAC. “La obra tiene cicatrices importantes, pero se ha podido recuperar los intensos colores originales, como el azul de Prusia, un pigmento moderno, que Clapés utilizó con profusión en el fondo”, señaló Mestre.
Este pintor, un auténtico desconocido en la actualidad, pero de gran prestigio en su momento, es un claro precursor del simbolismo que trabajó a caballo de la Renaixença y el Modernismo, pintando obras de carácter fantástico y fantasmagórico alegóricas a piezas literarias como esta sobre la Atlàntida. De la mano de Gaudí, comenzó a trabajar en el Palau Güell realizando, aparte de la pintura que ahora ha vuelto a casa, un conjunto de óleos situados en el salón central del edificio y algunos plafones de puertas de la planta noble, además de, al menos una pintura situada en la fachada.
Y es que Clapés pintó tres versiones de esta pintura. Una de pequeño formato que puede verse en la nueva presentación de la pintura moderna del MNAC; la que ahora se ha colocado en su sitio original del Palau y otra enorme que cubrió la fachada lateral izquierda, siendo lo primero que se veía al acceder al palacio desde las Ramblas. La obra fue muy comentada por la prensa de la ciudad desde que se realizó en 1892, pero se fue perdiendo de forma paulatina, hasta desaparecer por completo. “En los trabajos de limpieza hemos visto que en la pintura había restos de una cuadrícula de unos 20 centímetros de lado realizada con yeso blanco que seguro que se empleó para trasladar la obra a otra mayor”, explicó Mestre, algo que no había podido verse hasta ahora.
En la pintura, se representa una figura colosal, casi desnuda, que camina de forma decidida entre las sombras, iluminado solo por una enorme tea que sostiene con su brazo derecho, mientras mira el fuego. La restauración ha permitido conocer un poco mejor la técnica del pintor: “Utilizaba poca materia en el fondo, pero mucha en la zona de la llama y el cuerpo de Hércules”, explicó la especialista.
La cesión de la obra por parte del MNAC (que cuenta con otras obras de Clapés, como Cristo crucificado, Ecce-Homo, Martirio de San PedroLa deposición del cuerpo de Cristo o unos muebles de formas increíbles que no pasan desapercibidos entre las miles de piezas que exhibe el museo), se inscribe dentro de la política llevada a cabo por el MNAC de poner en valor su colección. “Y no hay mejor manera de que las obras vuelvan a su origen, como en este caso”, explicó su director Pepe Serra.